L'amic de sempre.
Quan el veus de lluny pel carrer, inesperadament, un somrís espontani i real il·lumina el trajecte fins a l'abraçada de retrobament. Cap dels dos feu números del temps que fa que no us veieu però tot és tenir-lo al davant i notar que en fa massa.
En els seus ulls hi ha l'alegria sincera del que et porta al damunt encara que no hi siguis, del que malgrat no trucar-te et té present. Te'l mires i el seu rostre et fa de mirall, et recorda qui ets i qui vas ser, les estones plegats, els plors i les enrabiades, els dies màgics i els que no ho van ser tant, les nits de rialles i festa i també les passades al seient del darrere del cotxe esperant que es lligués d'una punyetera vegada aquella tia tan guapa i tan creguda. La seva presència et fa sentir còmode i relaxat, t'esborra el rictus amoïnat que tragines inconscientment cada dia. Et pregunta com estàs i notes que la pregunta no és retòrica i sense voler et trobes explicant-li com et sents de debò, sense fer el paperot, amb la franquesa que et dóna una complicitat teixida en mil maldecaps compartits, segur de ser al davant d'algú que no et jutjarà sumaríssimament o farà mai safareig dels teus maldecaps.
Quan et diu que ha de marxar i t'assenyala l'hora amb aquell rellotge atrotinat que encara porta te n'adones que és tardíssim, que el que t'han semblat cinc minuts ha estat mitja hora llarga, però no et sap gens de greu. L'abraces fort, amb ganes, i l'acomiades amb recança però agraït del que t'ha donat, del que et dóna cada cop que el retrobes.
Ara faràs tard, però tant se val. La persona que fa vint minuts que t'espera es trobarà un tu diferent, un tu optimitzat per la constatació que hi ha gent que sense cap esforç, només sent com són, et millora. Sort d'ells.
